Quan vaig començar a escriure aquestes ratlles, no sabia si fer servir l’encertat adagi “no hi ha un Sabadell B” o el famós eslògan “pensa global, actua local”. Com veieu, la primera frase s’ha quedat en el títol. La segona us la voldria comentar tot seguit; primer a nivell nacional. En acabat, a nivell local.
Sí! Ja ho sé! No us diré pas res que no sabeu ja, però tampoc és la meva intenció fer passes endavant quan, a Sabadell, encara no hem posat els nostres peus en terra ferma –i amb això vull dir … en terra verda. Ens hi juguem molt i, ara per ara, el que cal no és avançar sinó insistir!
Comencem parlant a escala catalana:
Segons el Guillermo Borés, quan era petit, de casa estant, veia un far. Vivia dins el delta de l’Ebre –al Sud del nostre país. Avui, aquest far, al centre de l’Illa de Buda, es troba sota la mar -a gairebé tres quilòmetres de la línia de costa. Tot el Delta s’enfonsa. Quin daltabaix! El problema és que el Delta no s’enfonsa sol. Segons l’Anna Garriga, degana d’economia i medalla de la Generalitat, ens estem quedant sense peix a tot el litoral i això no només ens afecta ecològicament, sinó també i especialment de manera financera, a milers de treballadors catalans en concret, i de manera directa.
A l’altra punta del país, al Nord, els estudiosos de l’Observatori Pirinenc pel Canvi Climàtic ens expliquen que, en les properes 2 ó 3 dècades, farà tanta calor a Catalunya que perdrem més de la meitat del gruix de neu que encara conservem a les muntanyes. Quin desastre! Però espereu! Està clar, la tragèdia no acaba aquí: els graus no pujaran només als pics més alts de la nació. Les planes estaran igual –o pitjor!
Es veu que la temperatura de la Barcelona de l’any 2050 serà semblant a la del Maó d’avui i, vint anys després, s’assemblarà a la de Tunísia, a l’Àfrica. Òbviament, la pujada de temperatures no pararà l’any ‘71, i seguirà ressecant tot el territori.
I ara a escala local:
Que jo sàpiga, no hi ha estudis concrets de què passarà a ciutats mitjanes com Sabadell, situades entre la desastrosa situació del Delta, la ruïna del Pirineu i la catàstrofe barcelonina, però el futur no pinta gaire esperançador per a l’antiga Manchester catalana. Les dades són tan desoladores que jo diria que tenim tres tipus de sabadellencs. Els primers serien els que pensen que tanta merda no pot ser, i menys que la pudor estigui ja tan a prop; però la veritat és que ho està i que està a punt d’empastifar-nos a tots. El segon tipus de sabadellencs serien els que opinen que la nostra ciutat és massa poqueta cosa en un món de 8 bilions d’habitants bojos per consumir plàstic i contaminar el cel, però per algun lloc cal començar ceballuts! No ens queda un altra solució! I, ja per acabar –i per fi, el tercer tipus de sabadellencs estaria format per gent decidida que vol treballar per reverdir Sabadell, perquè reverdir Sabadell vol dir portar el verd a la nostra vida i també a la dels nostres fills … i néts! Reverdir vol dir també i en d’altres paraules, deixar enrere la terra ferma de què parlàvem a l’inici d’aquest article i començar a caminar endavant, satisfets de saber, com a mínim, que el canvi climàtic no ens trobarà desprevinguts.
Ara bé, n’estem de desprevinguts? Què està fent el Sabadell d’avui per evitar o, com a mínim, endarrerir l’emergència del clima? Quant fa que els habitants del Nord esperen la nova estació de tren a Can Llong per així no haver d’anar a la feina amb cotxe privat? Vint com a poc! I que s’ha iniciat algun estudi seriós per introduir el tramvia per la carretera de Barcelona o la de Terrassa per alleugerir així el trànsit als nostres barris? Jo juraria que no! I acabant, per manca d’espai, no pas de propostes, l’Organització Mundial de la Salut recomana que les ciutats plantin 4 arbres urbans per cada habitant. Quants arbres té Sabadell? Quants s’han plantat durant aquests darrers anys? I d’aquests, quants són al centre? Pobres sabadellencs, és llàstima que els arbres no votin! Si votessin, potser, no ens caldria preveure un Sabadell B!
Salvador Faura (Can Llong)
